Divendres, Rafael Nadal publicava un article titulat “Les pitjors tomates del món”, en el qual descrivia, en el seu vagareig matiner per Palamós, les verdures i les fruites acabades de collir i exposades al carrer, però es queixava del fet que, segons ell, en els restaurants i les fondes de la costa i en els de les grans ciutats catalanes, no només fa temps que ha desaparegut la fruita, sinó també les amanides amb verdures acabades de collir. Nadal es planyia especialment de la mena de tomata insípida que se serveix en els menús i acabava dient que en llegir “les cartes dels restaurants, sovint resulta impossible d’endevinar en quina època de l’any o en quina comarca de Catalunya ens trobem.”
Deixant a banda l’exemple de les tomates (he de reconèixer que no en menjo, de crues, si no és sucades amb pa), estic d’acord amb el periodista en el fet que els productes massa viatjats, produïts fora d’època o de manera industrial, tant se val si són safanòries, melons o mongetes tendres, han perdut diversitat i una infinitat de matisos de sabors i textures. Potser em direu que és una qüestió de costos, però si es té en compte la baixa remuneració que perceben els agricultors pels seus productes i l’enorme diferència de preu existent entre la tonyina i l’enciam, posem per cas, penso si no seran més aviat els intermediaris els que simultàniament escanyen el pagès i ens condemnen a una dieta de vegetals insípids i estandarditzats.
En l’actual panorama de frugalitat forçosa, en què cada decisió de compra és transcendent, consumir productes fets prop de casa i fets quan toca, podria ésser simultàniament una decisió saludable, saborosa i socialment responsable. Quant a la fruita i les hortalisses, difícilment trobaríem una horta millor que la lleidatana, a poc que sapiguem triar, i estic convençut que tornar a menjar tomates que tinguin gust de tomata o peres madurades sense tramoies podria ésser una altra manera de tornar al començament i de fer alguna cosa per nosaltres mateixos, per la nostra felicitat i la nostra salut.
Publicat a SEGRE el 26 d’agost de 2012
Miquel Pueyo i París (Lleida, 1957) és doctor en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona. Des de 1979, és professor de sociolingüística i política lingüística de la Universitat de Lleida, i ha estat vicedegà de Comunicació Audiovisual de la facultat de Lletres de la Universitat de Lleida, entre 2001 i 2004. De 1986 a 1988, va dirigir la reforma de la Fundació Pública Institut d’Estudis Ilerdencs. Ha publicat una dotzena de llibres (tres d’aquests, premiats amb els premis d’assaig “Xarxa”, “Rovira i Virgili” i “Josep Vallverdú”) i diversos articles científics relacionats amb la seva activitat acadèmica, amb el llenguatge no verbal i amb les relacions entre els processos de modernització i l’expansió de les llengües estatals, a Europa, entre els segles XVIII i XX. Entre 1988 i 1995, va ser diputat del Parlament de Catalunya, on va presidir les comissions de la Sindicatura de Greuges i de l’Estudi de les Dificultats del Llenguatge de Signes. El gener de 2004 va ser nomenat director de Planificació Lingüística de la Generalitat de Catalunya. Durant el període de gener de 2005 a maig de 2006 i de desembre de 2006 a setembre de 2007 va ser secretari de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, president del Consorci per a la Normalització Lingüística, de la Comissió de Toponímia i del TERMCAT. Des del 18 de setembre de 2007 fins al 12 de gener de 2011 ha estat delegat del Govern de la Generalitat a Lleida i vicepresident del Consorci del Montsec, càrrec des del qual va posar en marxa el Parc Astronòmic Montsec. Des d’aquest dia, s’ha reincorporat a l’activitat docent a la Universitat de Lleida com a professors de l’àrea de coneixement de Comunicació Audiovisual i Periodisme, i ha assumit la direcció de la Càtedra de Periodisme i Comunicació.
Be First to Comment