Skip to content

El dret a la felicitat i la política

Des d'aquí podeu accedir al contingut del número 22 de la revista EINES, editada per la Fundació Josep Irla. El tema central d'aquest número és la relació entre la felicitat i la política. Vull compartir amb vosaltres la meua

 

 

contribució a la revista, amb el títol "El dret a la felicitat i la política":

 

El dret a la felicitat és difícil de configurar. S’ha bromejat sobre la seua incorporació a la Declaració d’Independència dels Estats Units d’Amèrica –en realitat, al que es refereix és a l’establiment d’un govern que garanteixi “les més grans possibilitats d'aconseguir la seva [dels homes] Seguretat i Felicitat–, però en els darrers 40 anys no s’ha deixat d’investigar sobre el benestar individual i dels pobles. Podríem dir, amb Baruch Spinoza: “Vaig provar de no riure’m de les actuacions humanes, de no plorar-les, de no odiar-les, sinó de comprendre-les.”

S’ha relacionat la felicitat amb la renda, la salut i l’esperança de vida, amb la integració social i laboral, amb la manera de gestionar el temps… Luca i Francesco Cavalli-Sforza, dos científics italians autors d’un llibre titulat La ciència de la felicitat (1997), van arribar a la conclusió que la de la felicitat és, finalment, una ciència personal, bo i admetent que les grans causes socials d’infelicitat tenen més a veure amb el resultat de les accions humanes i amb les circumstàncies de la vida, que no amb la genètica:

“La felicitat, cal inventar-la. Com altres creacions i aspiracions humanes […] la felicitat no és una cosa que existeix en algun lloc i que cal descobrir. És alguna cosa que tan sols existeix si algú la fa existir…”

Segons Aristòtil, fer felices les persones ha de ser la finalitat de la política que persegueix el bé suprem. Per contra, vivim temps de decepció amb la política, amb les institucions i amb els partits, i sembla com si no només la política no ens fes feliços, sinó que cada dia ens entristís més. A pesar de tot el que diem sobre la política i encara que allò que políticament s’esdevé ens faci infeliços, precisament aquesta decepció subratlla la dimensió col.lectiva del concepte felicitat. Justament quan la política ens fa desgraciats ens adonem, encara més, que la felicitat té una dimensió política i no és exclusivament individual.

És per això que finalment no ens pot semblar  excessivament idealista la pretensió d’Aristòtil si tenim en compte que la nostra sociabilitat, que no és únicament cultural, sinó també biològica, fa molt difícil que ens puguem realitzar sense els altres i sense les institucions humanes.  Això atorga a la política un enorme poder sobre les nostres vides i sobre el nostre grau de felicitat i la converteix en un risc per al nostre benestar, però també en una de les forces més poderoses, a l’hora d’obrir oportunitats d’autorealització, de creixement i de realització per a cada individu i per al conjunt de les societats i de la Humanitat.

Share Button
Published inOPINIÓPOLÍTICA

Be First to Comment

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Follow Me
Follow

Get every new post on this blog delivered to your Inbox.

Join other followers: