Skip to content

El dol

Fa poques setmanes, va traspassar una persona tan especial per a mi que em resulta encara molt difícil d’acceptar que no la tornaré a veure mai; almenys, no amb els ulls i la mirada que conservem mentre som vius. Costa de trobar persones amb les quals es pugui parlar de la mort i costa de molt de fer aquesta mena de convalescència que constitueix el dol per una persona que hem estimat i que ens ha estimat, i de la qual ens queda només el record de la seua individualitat insubstituïble.

En el món que ens ha tocat de viure, la mort, com la decrepitud o la discapacitat, fan por, vergonya… i sovint s’amaguen darrere de protocols i distanciaments sofisticats. Tal vegada perquè a pesar dels avenços mèdics i tecnològics, ningú no ens pot garantir la mort ideal que desitgen els estudiants d’infermeria enquestats per Marga Marí-Klose i Jesús M. de Miguel: sense dolor, en companyia de familiars, a una edat avançada, a casa… o realitzant alguna activitat agradable, com Montaigne, que volia que la mort el trobés cultivant les seues cols.

La tendència a suprimir el dol és característica de l’individualisme, d’una societat sostinguda per llaços dèbils i amb massa pors silenciades. La mort és un misteri. Probablement és alguna cosa més senzilla del que imaginem, plena d’aquelles coses benèvoles i familiars que ens acompanyen del bressol a la tomba. Segons el filòsof francès d’origen rus Vladimir Jankelevitx, tansimple com dir bon dia o bona nit; tan simple que ens preguntarem, el dia que ho sapiguem, com no se’ns havia acudit abans.

Publicat el 13 de juliol a SEGRE

Share Button
Published inMORS CERTA, HORA INCERTA...OPINIÓ I ARTICLES PUBLICATS

Be First to Comment

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Follow Me
Follow

Get every new post on this blog delivered to your Inbox.

Join other followers: