Divendres, Juan Cal va dedicar una Peixera al centre històric. Tots sabem que és una ferida oberta en la ciutat, un os impossible de rosegar, a pesar de les diverses actuacions que s’hi ha desenvolupat, des de 1979. La diagnosi que que en feia Cal, d’aquestes actuacions, era contundent: no és l’únic barri amb problemes, però és “el que ha acumulat més esforços i pitjors resultats en els últims anys”
La part baixa de la ciutat antiga, la zona de l’eix comercial i l’antic portal de Magdalena, continua essent una artèria comercial important, però la part alta ha quedat desconnectada de la ciutat: els lleidatans no la utilitzen com a zona de pas, ni s’hi passegen, ni hi troben al.licients comercials o d’esbarjo. El contrast amb Santiago, Barcelona, Girona o Vic és tan gran que a la majoria dels els fa una certa vergonya reconèixer que no tenim res que s’assembli a un barri antic per deambular, fer compres o sortir de nit. Admetem que partíem d’una edificació de menor qualitat que la de ciutats com Vic, per exemple, però no podem negar que la gent jove no vol instal.lar-s’hi, ni que els seus estadants sofreixen diàriament molèsties de tota mena: tràfic de tota mena, especulació, prostitució al carrer, establiments il.legals, brutícia, soroll i degradació dels espais… Tornem al punt de partida, però. I el punt de partida és que si 36 anys d’actuacions (si comptem des de 1979) per part de la Paeria, la Generalitat i l’Estat no han servit per atenuar –ja no dic revertir—la decadència d’una part tan significativa de Lleida, potser seria sensat provar alguna altra cosa, després de plantejar-se d’una manera objectiva i metòdica què s’ha fet bé, què s’ha fet malament i què no s’ha fet…
No em rabejo en el fatalisme. Dubto sobre qui o quina institució té avui a Lleida l’autoritat moral per impulsar una auditoria cívica, professional, política i apartidista de la qüestió? Qui podria convocar una mena d’Estats Generals del centre històric? Deixem-ho avui aquí…
Publicat a SEGRE el 30 d'agost de 2015
Miquel Pueyo i París (Lleida, 1957) és doctor en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona. Des de 1979, és professor de sociolingüística i política lingüística de la Universitat de Lleida, i ha estat vicedegà de Comunicació Audiovisual de la facultat de Lletres de la Universitat de Lleida, entre 2001 i 2004. De 1986 a 1988, va dirigir la reforma de la Fundació Pública Institut d’Estudis Ilerdencs. Ha publicat una dotzena de llibres (tres d’aquests, premiats amb els premis d’assaig “Xarxa”, “Rovira i Virgili” i “Josep Vallverdú”) i diversos articles científics relacionats amb la seva activitat acadèmica, amb el llenguatge no verbal i amb les relacions entre els processos de modernització i l’expansió de les llengües estatals, a Europa, entre els segles XVIII i XX. Entre 1988 i 1995, va ser diputat del Parlament de Catalunya, on va presidir les comissions de la Sindicatura de Greuges i de l’Estudi de les Dificultats del Llenguatge de Signes. El gener de 2004 va ser nomenat director de Planificació Lingüística de la Generalitat de Catalunya. Durant el període de gener de 2005 a maig de 2006 i de desembre de 2006 a setembre de 2007 va ser secretari de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, president del Consorci per a la Normalització Lingüística, de la Comissió de Toponímia i del TERMCAT. Des del 18 de setembre de 2007 fins al 12 de gener de 2011 ha estat delegat del Govern de la Generalitat a Lleida i vicepresident del Consorci del Montsec, càrrec des del qual va posar en marxa el Parc Astronòmic Montsec. Des d’aquest dia, s’ha reincorporat a l’activitat docent a la Universitat de Lleida com a professors de l’àrea de coneixement de Comunicació Audiovisual i Periodisme, i ha assumit la direcció de la Càtedra de Periodisme i Comunicació.
Be First to Comment