FA DE MAL DIR QUE TENS CÀNCER, Carles Capdevila
Acabo de llegir aquesta columna de Carles Capdevila, director de l'ARA. Llegiu-la, perquè us farà pensar. Té a veure amb el càncer.
- Per raons familiars i personals, he viscut de molt a prop el càncer i l'Alzheimer. No tenen res a veure, però a mi m'han fet pensar, sentir i meditar. He escrit més sobre la segona malaltia que sobre la primera, però el 20 de febrer de 2010 vaig publicar a SEGRE un article titulat "A les dones que lluiten". Es referia a unes amigues que estaven lluitant amb el càncer. Espero que no li sàpiga greu, al Carles, però he decidit de repescar-lo, penjar-lo aquí i dedicar-li, amb l'agraïment per la seua valentia i pel fet que una persona coneguda ho expliqui i ho argumenti. Una fortíssima abraçada, Carles…
A LES DONES QUE LLUITEN (SEGRE, 20 de febrer de 2010)
Sembla que els humans som els únics éssers conscients de la nostra finitud. Hom diu que ser conscients que res no és permanent i que la mort constitueix una certesa universal ens hauria d’ajudar a viure més relaxadament els moments de felicitat i de sofriment del nostre itinerari vital, però per a la majoria de nosaltres no resulta tan senzill. Potser per això no són pas poques les persones que cerquen en les creences religioses o en tradicions com el budisme respostes al misteri de l’existència.
Per què escric sobre això? En part per allò que té la condició humana de pensadora incessant, però també perquè en aquests darrers mesos algunes dones que conec o que em són properes han experimentat o experimenten –amb el suport d’un sistema de salut públic que limita l’efecte de les desigualtats i dins el qual moltes persones s’esforcen proporcionant consol, a banda de curació i avenços tecnològics, als seus pacients— la profunda commoció personal i familiar que suposa haver-se d’enfrontar a un càncer. I dic càncer, com diria infart o fractura, perquè crec que cal donar a cada cosa el seu nom, sense invisibilitzar-les ni utilitzar eufemismes superflus.
Al llarg de l’enfrontament amb la malaltia –que és al mateix temps un camí de superació, un període de reflexió i una etapa crítica que algunes vegades desemboca en un renaixement personal profund– assistim als efectes de les teràpies sobre les dones que estimem o que ens són amigues, ens preocupem i ens alegrem amb cada pas donat, i ens adonem –i també en això cal ésser comprensius— que el càncer, com la decrepitud i d’altres afeccions, encara provoca un tipus visceral de por inconscient en alguns dels nostres amics i coneguts, que de sobte desapareixen o no saben ben bé què dir o com tractar a la persona que el duu a dins. Al mateix temps, són majoria els llaços que s’estrenyen i descobrim en el personal sanitari i entre simples saludats detalls, mots i gestos que fan molta companyia i ens envolten amb un entorn profundament amistós que algunes persones saben construir amb delicadesa i sense teatralitat. Per totes aquestes raons, avui voldria dedicar excepcionalment aquesta nota dominical a les meues, a les vostres, a les nostres dones que lluiten per elles mateixes, pel sentit de la seua vida i per la nostra esperança.
M.P.
Miquel Pueyo i París (Lleida, 1957) és doctor en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona. Des de 1979, és professor de sociolingüística i política lingüística de la Universitat de Lleida, i ha estat vicedegà de Comunicació Audiovisual de la facultat de Lletres de la Universitat de Lleida, entre 2001 i 2004. De 1986 a 1988, va dirigir la reforma de la Fundació Pública Institut d’Estudis Ilerdencs. Ha publicat una dotzena de llibres (tres d’aquests, premiats amb els premis d’assaig “Xarxa”, “Rovira i Virgili” i “Josep Vallverdú”) i diversos articles científics relacionats amb la seva activitat acadèmica, amb el llenguatge no verbal i amb les relacions entre els processos de modernització i l’expansió de les llengües estatals, a Europa, entre els segles XVIII i XX. Entre 1988 i 1995, va ser diputat del Parlament de Catalunya, on va presidir les comissions de la Sindicatura de Greuges i de l’Estudi de les Dificultats del Llenguatge de Signes. El gener de 2004 va ser nomenat director de Planificació Lingüística de la Generalitat de Catalunya. Durant el període de gener de 2005 a maig de 2006 i de desembre de 2006 a setembre de 2007 va ser secretari de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, president del Consorci per a la Normalització Lingüística, de la Comissió de Toponímia i del TERMCAT. Des del 18 de setembre de 2007 fins al 12 de gener de 2011 ha estat delegat del Govern de la Generalitat a Lleida i vicepresident del Consorci del Montsec, càrrec des del qual va posar en marxa el Parc Astronòmic Montsec. Des d’aquest dia, s’ha reincorporat a l’activitat docent a la Universitat de Lleida com a professors de l’àrea de coneixement de Comunicació Audiovisual i Periodisme, i ha assumit la direcció de la Càtedra de Periodisme i Comunicació.
Be First to Comment