Skip to content

De 1714 a l’actualitat. L’estat de l’Estat i l’estat de Catalunya.

Català: Jaume Vicens i Vives a l'estudi.
Català: Jaume Vicens i Vives a l’estudi. (Photo credit: Wikipedia)

En els segles XIV i XV, les monarquies europees van aprofitar la crisi del feudalisme per recuperar poder i instaurar monarquies absolutes basades en la lleialtat  a la dinastia i en la imposició de la religió reial. Amb  la Revolució Francesa, la modernització i l’industrialisme, les monarquies absolutes van començar a ser substituïdes per un nou model, el de l’Estat-nació, i el servei militar, l’escolarització i la implantació d’un mercat intern únic van ésser algunes de les eines més eficients per imposar la identificació entre nació i estat, sobre la base de la consagració d’una única identitat nacional destinada a imposar-se a les identitats nacionals subordinades o derrotades. El súbdit amb recursos econòmics es convertia així en ciutadà, el patriotisme substituïa la lleialtat dinàstica i la uniformitat religiosa, però això suposava també renunciar als drets de les identitats nacionals no hegemòniques i acceptar l’assimilació com un peatge inevitable.

La paraula Estat prové del llatí  status, que significa condició o poder. Jaume Vicens Vives el denominava el Minotaure, el monstre mític, i a Catalunya es va fer present a partir del 1714, en pèssimes circumstàncies i  com un ens allunyat i distant, i durant el XIX, com una estructura ineficaç i mediatitzada pel caciquisme. En resum, des de 1714 fins a l’actualitat, el resultat de les relacions Catalunya-Espanya ha estat un empat entre un estat massa dèbil per assimilar Catalunya i una Catalunya que tampoc no ha tingut la força o la gosadia política  d’incorporar-se a cap de les tres onades de creació d’estats que s’han produït durant el segle XX: després de la Primera Guerra Mundial, durant els processos de descolonització de la segona meitat del segle, i a conseqüència  del col.lapse del règim soviètic, a finals dels 80.

Aquest empat ens ha condemnat a una cohabitació malhumorada i recelosa, i tant el federalisme com una relació bilateral Catalunya-Espanya s’han revelat com una quimera. En la pràctica, l’Estat espanyol no només s’ha manifestat reaci al reconeixement de la pluralitat, sinó que en els darrers 37 anys ha anat adquirint les capacitats que no va tenir en el passat per esdevenir l’ens dominant, i ha reforçat la seua voluntat de convertir-se definitivament en un estat nacional amb una sola identitat, una sola llengua i una sola cultura.

En conseqüència, és perfectament comprensible que després de 35 anys d’autogovern i sobretot després de l’assalt polític i jurídic a l’Estatut d’Autonomia de 2006, aprovat pel Parlament i pels ciutadans de Catalunya, Espanya ens consideri un poble insaciable i ambiciós i una font de problemes i que, al mateix temps, a Catalunya, una majoria incipient hagi arribat a la conclusió (per raons identitàries, econòmiques, d’adscripció a una causa justa  d’estricta radicalitat democràtica) que la societat catalana té el dret a decidir quin nivell d’estatalitat vol assolir, en un escenari mundial d’integració econòmica i d’absència de conflictes bèl.lics entre estats, i en el marc d’un procés de canvi que ha capgirat l’estructuració del món en 50  estats, a començaments del segle XX, fins arribar als 200 estats de principis del segle XXI i a les més de 500 entitats amb governs, parlaments i algun tipus de sobirania, existents dins d’aquests estats.

Share Button
Published inOPINIÓPOLÍTICA

Be First to Comment

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Follow Me
Follow

Get every new post on this blog delivered to your Inbox.

Join other followers: