Skip to content

Com els porcs

 

Biològicament, els éssers humans, com els escarabats o els porcs, som omnívors. És a dir, hem menjat  i continuem menjant  una mica de tot: cucs, carn, vegetals, lactis, fermentats… però hem desenvolupats des de fa segles preferències i aversions que són culturals o tenen a veure amb qüestions genètiques. Hi ha una relació entre el patrimoni cultural i la identitat i allò que hem menjat, i, segons els antropòlegs, alguns d’aquests prejudicis culturals i tabús religiosos tenen una antiga justificació sanitària o econòmica.

M’he assabentat fa poc de l’existència d’un col.lectiu de persones i entitats que impulsen la candidatura Cuina Catalana Patrimoni de la Humanitat, sobre la base de la seua llarga tradició històrica, que fa sis segles va ser plasmada en un cèlebre receptari medieval, anomenat el Llibre de Sent Soví. Cuinar s’ha convertit en un art, la cuina en un atractiu turístic, i els cuiners, en estrelles mediàtiques. A mi em sembla molt bé. En general, sento una sincera admiració per tots aquells oficis que exigeixen pràctica, paciència i habilitat manipuladora, probablement, perquè són virtuts que jo tinc en un grau molt limitat.

Al mateix temps, el ritme de vida, la publicitat i d’altres causes han dut a la nostra taula  un gavadal de productes alimentaris supermanipulats, preparats i refinats, que no tenen res a veure ni amb la tradició de la nostra cuina ni amb els hàbits alimentaris de generacions anteriors a la nostra, que eren més pobres però menjaven millor i d’una manera més saludable. Per què ara parlem tothora de cuina mediterrània, precisament quan hem abandonat algunes de les seues pràctiques i ingredients més saludables i hem començat a consumir un volum molt elevat de lactis, carn, congelats i processats?

És freqüent mitificar  allò que deixem enrere (la infantesa, una llengua, una tradició o un aliment), perquè és una bona estratagema per fer-nos més acceptable l’abandonament. En el cas de l’alimentació, les transformacions del ritme de vida, el canvi d’horari que Franco va imposar l’any 42, i que conservem a pesar dels seus inconvenients, i les incerteses d’una contemporaneïtat poc satisfactòria  hi han ajudat força. Quan dic que elogiem allò que perdem, tant de bo que m’equivoqui.  Potser encara som a temps de recuperar (o d’inventar-ne de nous) aspectes d’una manera de viure més sensata, satisfactòria i saludable.

Publicat a SEGRE el 26 de maig de 2013

Share Button
Published inOPINIÓ I ARTICLES PUBLICATS

Be First to Comment

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Follow Me
Follow

Get every new post on this blog delivered to your Inbox.

Join other followers: