Divendres vaig ser a Girona. M’havien convidat de la Universitat a participar en un debat sobre la gestió de la memòria de les persones que traspassen i deixen enrere un compte a Facebook, un a Instagram, o un blog en marxa. Encara vaig tenir temps de fer la cercavila del barri antic, ple de terrasses (a pesar dels núvols amenaçadors, el dia es va comportar generosament, i vam dinar al carrer, prop de la catedral), entrar en alguna de les botigues amb personalitat pròpia, de les poques que encara no han estat substituïdes per una franquícia, i sospesar l’impacte de la novetat americana del Black Friday.
Com a bons consumidors de simbolisme cinematogràfic americà, ja sabem que és el primer dia de les compres nadalenques i que cau sempre l’endemà del Thanksgiving day, aquesta festa que se celebra el quart dijous de novembre i que potser no trigarem gaire a incorporar al nostre calendari de lifares.
Vaig tornar a Lleida en tren, en una esgarrapada, i encara vaig ser a temps de passar pel carrer Major, una mica abans que l’alcalde inaugurés l’enllumenat nadalenc, i de comprovar que el Black Friday també ha començat a fer de les seues, a Lleida. No comprar res, encara que només fos per fer simbòlicament costat a l’esforç comercial d’aquest darrer mes de l’any, em semblava desairós i vaig aprofitar a adquirir un llibre que feia temps que tenia ganes de llegir. El llibre en qüestió és La pell de la frontera, de l’autor nascut a Saidí Francesc Serés, que l’any 2005 (quan només era un projecte) va rebre un premi Ciutat de Lleida de Narrativa i que, després de successives reelaboracions, l’autor ha donat a la impremta. Va dels vells camins del Baix Cinca i del Segrià (l’hàbitat de la mosca negra i de molts de nosaltres, començant per un servidor) i dels nous camins que uneixen aquest nostre bocí de pàtria petita amb Romania, Senegal i la Xina. Si m’agrada, si em commou com espero (en Francesc Serés és un autor consolidat i recomanable), us en parlaré un altre dia. Ho prometo. Encara que només sigui per aprofundir en aquesta sensació (de vegades màgica, a voltes inquietant) que el món se’ns ha fet petit i desgavellat.
Miquel Pueyo i París (Lleida, 1957) és doctor en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona. Des de 1979, és professor de sociolingüística i política lingüística de la Universitat de Lleida, i ha estat vicedegà de Comunicació Audiovisual de la facultat de Lletres de la Universitat de Lleida, entre 2001 i 2004. De 1986 a 1988, va dirigir la reforma de la Fundació Pública Institut d’Estudis Ilerdencs. Ha publicat una dotzena de llibres (tres d’aquests, premiats amb els premis d’assaig “Xarxa”, “Rovira i Virgili” i “Josep Vallverdú”) i diversos articles científics relacionats amb la seva activitat acadèmica, amb el llenguatge no verbal i amb les relacions entre els processos de modernització i l’expansió de les llengües estatals, a Europa, entre els segles XVIII i XX. Entre 1988 i 1995, va ser diputat del Parlament de Catalunya, on va presidir les comissions de la Sindicatura de Greuges i de l’Estudi de les Dificultats del Llenguatge de Signes. El gener de 2004 va ser nomenat director de Planificació Lingüística de la Generalitat de Catalunya. Durant el període de gener de 2005 a maig de 2006 i de desembre de 2006 a setembre de 2007 va ser secretari de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, president del Consorci per a la Normalització Lingüística, de la Comissió de Toponímia i del TERMCAT. Des del 18 de setembre de 2007 fins al 12 de gener de 2011 ha estat delegat del Govern de la Generalitat a Lleida i vicepresident del Consorci del Montsec, càrrec des del qual va posar en marxa el Parc Astronòmic Montsec. Des d’aquest dia, s’ha reincorporat a l’activitat docent a la Universitat de Lleida com a professors de l’àrea de coneixement de Comunicació Audiovisual i Periodisme, i ha assumit la direcció de la Càtedra de Periodisme i Comunicació.
Be First to Comment