Avui, el fotògraf Emili Morreres inaugura a Lleida una exposició en memòria dels nens assassinats l’any 2004 a l’escola de Beslan, precisament quan fa pocs dies de la tragèdia de NewTown. Que no oblidem, que no ens insensibilitzem, és l’objectiu del treball realitzat per Emili Morreres.
Miquel Pueyo i París (Lleida, 1957) és doctor en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona. Des de 1979, és professor de sociolingüística i política lingüística de la Universitat de Lleida, i ha estat vicedegà de Comunicació Audiovisual de la facultat de Lletres de la Universitat de Lleida, entre 2001 i 2004. De 1986 a 1988, va dirigir la reforma de la Fundació Pública Institut d’Estudis Ilerdencs. Ha publicat una dotzena de llibres (tres d’aquests, premiats amb els premis d’assaig “Xarxa”, “Rovira i Virgili” i “Josep Vallverdú”) i diversos articles científics relacionats amb la seva activitat acadèmica, amb el llenguatge no verbal i amb les relacions entre els processos de modernització i l’expansió de les llengües estatals, a Europa, entre els segles XVIII i XX. Entre 1988 i 1995, va ser diputat del Parlament de Catalunya, on va presidir les comissions de la Sindicatura de Greuges i de l’Estudi de les Dificultats del Llenguatge de Signes. El gener de 2004 va ser nomenat director de Planificació Lingüística de la Generalitat de Catalunya. Durant el període de gener de 2005 a maig de 2006 i de desembre de 2006 a setembre de 2007 va ser secretari de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, president del Consorci per a la Normalització Lingüística, de la Comissió de Toponímia i del TERMCAT. Des del 18 de setembre de 2007 fins al 12 de gener de 2011 ha estat delegat del Govern de la Generalitat a Lleida i vicepresident del Consorci del Montsec, càrrec des del qual va posar en marxa el Parc Astronòmic Montsec. Des d’aquest dia, s’ha reincorporat a l’activitat docent a la Universitat de Lleida com a professors de l’àrea de coneixement de Comunicació Audiovisual i Periodisme, i ha assumit la direcció de la Càtedra de Periodisme i Comunicació.
No vull ni saber el perquè, si aquests assassins vàren tenir una infància difícil…si a USA les armes es venen com patates fregides…tot això em sona a excuses injustificables….
Molt bona iniciativa la del fotògraf i felicitats pel post.
De fet, suposo que el fotògraf, que havia treballat sobre els nens morts a l’escola de Beslan, l’any 2004, ara s’ha trobat amb aquesta infausta coincidència, a l’hora d’inaugurar l’exposició. De tota manera, crec que també pot servir per continuar sensibilitzant la societat en relació als riscs de la possessió d’armes de foc. Gràcies, Neus.