Sant Jordi sempre porta cua. Des de l’endemà mateix es reprèn cada any el debat sobre si els autors mediàtics es mengen el pa –i els lectors i la parcel.leta de glòria— dels autors de tota la vida. Alfred Rexach explicava divendres a La Vanguardia que una coneguda escriptora catalana –de les de “tota la vida”, assídua, a més, a les tertúlies de ràdio i televisió— va marxar indignada de la Casa del Libro, on compartia signatures amb Buenafuente i sor Lucía Caram, després de llançar un sonor “que els bombin!”. L’any 2013 va ser Pilar Rahola qui va enviar “a la porra” el gremi de llibreters, en aquest cas perquè l’havien inclosa dins la categoria de “mediàtics”. O sia que, com podeu veure, ni tan sols no és clara la frontera entre els escriptors “seriosos” i els denominats (per l’autora indignada) “saltimbanquis”. Si hi sumem la competència de les autoritats, a l’hora de robar protagonisme als escriptors, en la foto de família– aquesta és una modalitat típicament lleidatana–, la moda dels selfies i de les youtubers com Yellow Mellow, i l’eclosió de la signatura digital remota, promoguda per Amazon, haurem d’acceptar que la troca s’està embolicant fins adquirir proporcions descomunals.
Davant d’aquest “alto les seques” que cada any pronuncien alguns autors, jo m’estaré com d’escaldar-me de prendre partit, com quan Maria Lapiedra va declarar allò que “vist el que m'ha passat amb Joan Laporta, crec que Carretero és més seriós”.
Entenc les raons dels uns i dels altres, però també crec que Sant Jordi és essencialment un sarau, un gran mercat de tot allò que s’ha escrit i s’escriu, tot un poble que es passeja i es regala flors, i m’agrada pensar –les xifres les he preses de l’escriptor Joan Carreras— que no deixa de ser extraordinari que es venguin un milió i mig de llibres en un sol dia, dels quals només un 12% corresponen a les llistes d’èxits, la qual cosa significa que es vénen llibres de tota mena i de molts autors. Si, malgrat tot, creieu que encara hi falta el “vostre” i no us fa por d’entomar una dutxa freda, poseu-vos a escriure ara mateix i l’any vinent el món tindrà l’oportunitat d’assaborir-lo.
Publicat a SEGRE el 26 d'abril de 2015
Miquel Pueyo i París (Lleida, 1957) és doctor en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona. Des de 1979, és professor de sociolingüística i política lingüística de la Universitat de Lleida, i ha estat vicedegà de Comunicació Audiovisual de la facultat de Lletres de la Universitat de Lleida, entre 2001 i 2004. De 1986 a 1988, va dirigir la reforma de la Fundació Pública Institut d’Estudis Ilerdencs. Ha publicat una dotzena de llibres (tres d’aquests, premiats amb els premis d’assaig “Xarxa”, “Rovira i Virgili” i “Josep Vallverdú”) i diversos articles científics relacionats amb la seva activitat acadèmica, amb el llenguatge no verbal i amb les relacions entre els processos de modernització i l’expansió de les llengües estatals, a Europa, entre els segles XVIII i XX. Entre 1988 i 1995, va ser diputat del Parlament de Catalunya, on va presidir les comissions de la Sindicatura de Greuges i de l’Estudi de les Dificultats del Llenguatge de Signes. El gener de 2004 va ser nomenat director de Planificació Lingüística de la Generalitat de Catalunya. Durant el període de gener de 2005 a maig de 2006 i de desembre de 2006 a setembre de 2007 va ser secretari de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, president del Consorci per a la Normalització Lingüística, de la Comissió de Toponímia i del TERMCAT. Des del 18 de setembre de 2007 fins al 12 de gener de 2011 ha estat delegat del Govern de la Generalitat a Lleida i vicepresident del Consorci del Montsec, càrrec des del qual va posar en marxa el Parc Astronòmic Montsec. Des d’aquest dia, s’ha reincorporat a l’activitat docent a la Universitat de Lleida com a professors de l’àrea de coneixement de Comunicació Audiovisual i Periodisme, i ha assumit la direcció de la Càtedra de Periodisme i Comunicació.
Be First to Comment