Skip to content

“Allò que va passar a Cardós”, de Ramon Solsona

Aquest és aproximadament el text de la presentació que en vaig fer el 17 de novembre de 2016, a la llibreria Caselles, de Lleida

161117-presentacio-allo-que-va-passar-a-cardos-lleida

Ramon Solsona
Ramon Solsona

 

Agraïment a la llibreria Caselles, a Proa, a la família Gabriel (em van regalar el llibre, durant el pont de Tots Sants, juntament amb una fotografia familiar entranyable, en memòria dels 80 anys de l’hotel Cardós, inaugurat l’any 1936), a Ramon Solsona per la confiança que ha dipositat en mi i a tots vosaltres per acompanyar-nos.  

En termes musicals –més endavant, veureu per què ho dic– el presentador és només un teloner. Ha de ser discret, moderat; no ve a fer-se un nom ni a malgastar el temps de què disposa l’autor, que és qui realment ha fet la feina. Un servidor no és crític literari ni professor de literatura. Sóc únicament un lector –he arribat a l’edat de rellegir i de ser més exigent amb les novetats– i les quatre reflexions que compartiré amb vosaltres tenen a veure essencialment amb aquesta experiència com a lector i també com a admirador (estimador) del món pirinenc i, sobretot, de les valls de Cardós com a escenari i com a espai de memòria.

 

 La lectura d’Allò que va passar a Cardós i el repte de fer-ne una presentació que no resulti massa tòpica m’ha dut a revisar notes d’altres lectures i a fer algunes consultes sobre el marc geogràfic, social i històric en què es desenrotlla. Us serà molt útil el petit mapa del punt de llibre, que delimita aquest escenari que va de Graus a Montalto i de Llavorsí a Tavascan, amb la llicència que s’ha pres l’autor de convertir  Ribera de Cardós i Surri (l’epicentre de la novel.la) en Noguera i Llurri, respectivament. Els fets narrats tenen lloc l’any 1965, entre la festa de Sant Pere i la de la Puríssima. Ergo, no era el temps del primer franquisme –el maquis ja no combatia; el turisme francès començava a treure el cap al Pirineu (‘les franceses’, a muntanya, i ‘les sueques’, a la costa); havia aparegut el primer disc de Joan Manuel Serrat–, però el règim no havia afluixat gens, en allò essencial, i aquell mateix any van ser expedientats i desposseïts de les seues càtedres universitàries els professors Aranguren, Tierno Galván i García Calvo, i l’abat Aureli M. Escarré va ser expulsat d’Espanya, per les seves declaracions al diari Le Monde. Els Beatles havien actuat el 3 de juliol a la plaça de toros Monumental de Barcelona; començava el període de proves el segon canal de TVE (UHF); als nois, ens operaven (amb una trempera i un entusiasme proverbials) de les amígdales (‘les glàndules’, en deien) i  el Vicks VapoRub començava a guanyar la batalla als pegats Sor Virginia, per citar alguns aspectes significatius de la vida quotidiana en aquells anys.

Relacionats amb el marc històric més ampli de la industrialització catalana, basada en l’electrificació més que no pas en el carbó i, sobretot, en l’electrificació gràcies a l’energia hidroelèctrica, hi ha diversos autors i obres que tenen, d’entrada, un interès per l’escenari i la història que narren i un valor literari diguem-ne irregular: Sícoris, de Josep Carner Ribalta; El segle de la llum, de Pep Coll; Dr. Pearson. L’home que va portar la llum a Catalunya, de Xavier Moret (vegeu-ne la bibliografia). Si pensem en la literatura pirinenca en un sentit ampli, tal i com l’han definida Xavier Campillo i d’altres antòlegs, us vindran fàcilment al cap autors i autores com Maria Barbal, Jaume Cabré, Albert Villaró, Núria Garcia Quera, Bartomeu Cruells, Carles Porta… Com diu Ferran Rella, el Pirineu ha estat una font inexhaurible d’inspiració literària, un motor capaç de construir un imaginari literari propi equiparable a d’altres que caracteritzen la nostra cultura. Des de l’ascensió de Petrarca al Mont Ventoux, passant per les observacions de Mary W. Shelley a Suïssa,  fins arribar als alpinistes del segle XX, l’alta muntanya ha estat un estímul poderós i un escenari prolífic. Ara bé, abans de llegir el seu llibre em va cridar l’atenció el fet que Ramon Solsona expliqués en una entrevista publicada per El Periódico que no se sentia tan a prop d’aquesta tradició diguem-ne pirineïsta, sinó més aviat identificat amb la manera com està escrita La pell de la frontera i amb el punt de vista utilitzat pel seu autor, l’escriptor i periodista de Saidí Francesc Serés. La pell de la frontera és més aviat –des del meu punt de vista—un brillant exemple de periodisme narratiu o de literatura de no ficció, on l’autor reconstrueix amb una metodologia artesanal i minuciosa les històries i la transformació del Segrià i del baix Cinca, en aquests darrers 40 anys. Jo havia llegit el llibre de Francesc Serés i llegint ara la novel.la de Ramon Solsona he entès perfectament –crec— la referència a la manera d’escriure de Serés. Com a exercici, em permetreu que llegeixi,  en paral.lel, un fragment de les dues obres. Ramon, no sé si ell ha llegit el teu llibre, si n’heu parlat…

L’estructura de la novel.la de Ramon Solsona combina escenes dialogades –relativament breus, amb personatges diversos, ambientades en indrets diferents– que ocorren el 1965; monòlegs on les persones parlen a una càmera que ens hem d’imaginar i, finalment, articles de la revista Pallaresos, on s’expliquen les obres realitzades i que  proporcionen un marc social i històric. En més d’un aspecte, fa pensar en un guió. El mateix autor ho ha dit i aquest fet és coherent amb la seua trajectòria. El lector no s’endormiscarà en cap moment. El ritme és àgil, els personatges són poderosos –personalment sento una flaca pel Dinamita Coix i pel Guerxo–, la llengua és versemblant –apareixen el castellà i el llatí— i el català que s’hi parla té color, sense resultar excessivament localista. L’arribada dels carrilanos, l’impacte dels campaments, el paper de Cohisa (Copisa, la constructora de la FECSA fundada per don Juan March, investigada actualment pel finançament d’un partit política català), els bars, el teleclub, la continuïtat del contraban i l’estraperlo, el joc brut de la Guàrdia Civil, la dignitat ferotge del Dinamita Coix i del Guerxo (els Germans Dinamita), mossèn Antonino, l’assassinat, la convivència entre els pirinencs i els nouvinguts, la història d’amor…. En fi, estic més que convençut que no us decebrà i que us enganxarà des del començament: “Havia de nevar, ho sabia tothom.” S’hi escau perfectament la cèlebre definició que Stendhal va incloure en El roig i el negre: “Eh, senyor, una novel.la és un mirall que hom passeja per una carretera. Tan aviat reflecteix als vostres ulls l’atzur dels cels, tan aviat el fang dels tolls de la carretera.”

Per acabar, només voldria fer dos suggeriments. El primer el manllevo de Joan josep Isern i seria fer una llista a Spotify amb les cançons que apareixen al llibre. Són molt importants. Jo l’he començada, però només hi he posat el “Soy minero” d’Antonio Molina; per tant, si us ve de gust, la podeu continuar… El segon suggeriment –que naturalment requeriria el vist-i-plau de l’autor i de l’editor— que la bona gent que féu teatre (i que el féu molt bé) a les valls d’Àneu i a les altres valls pirinenques us plantegéssiu l’adaptació d’algunes de les escenes de la novel.la, que realment sembla demanar a crits una versió audiovisual o teatral.

Solsona va descobrir l’epopeia de la construcció de centrals hidroelèctriques mentre descansava uns dies al Pirineu, ara fa sis anys. “Al moment de marxar vaig dir a la gent de la recepció de l’hotel: «Quina vall més tranquil·la». I ells em van respondre: «Abans això havia sigut la Rambla»”. Solsona coneixia la història dels pantans del Pirineu, però en canvi no tenia constància de l’aixecament de les hidroelèctriques ni de les emigracions massives de treballadors per construir-les.

 

 

 

 

Share Button
Published inOPINIÓ

Be First to Comment

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Follow Me
Follow

Get every new post on this blog delivered to your Inbox.

Join other followers: