La nova temptativa del govern que presideix Mariano Rajoy, a través del ministre Wert, per desmantellar el sistema educatiu català, constitueix l’enesim intent de desfigurar el discurs lingüístic majoritàriament consensuat entre els ciutadans, els partits, les entitats, les empreses socialment responsables i els mitjans de comunicació de Catalunya. Aquest contradiscurs és un fenomen de la història contemporània que apareix cada cop que Catalunya avança políticament o lingüísticament. Ha existit abans i durant la II república, al llarg del franquisme, i des de la recuperació de la democràcia amb el Manifiesto de los 2.300 (1981), el Manifiesto por la tolerància lingüística (1994) i l’anomenada “guerra de la llengua” o “Crisi de la immersió” (1993-1996).
Quantes vegades més caldrà recordar que la diversitat lingüística és més aviat la norma que no pas l’excepció? Que la major part dels estats del món són plurilingües i a Europa, únicament Islàndia, Portugal i Albània són monolingües? O que a Espanya el 45% dels ciutadans viuen en territoris on es parla una llengua diferent del castellà, i que a Catalunya actualment es parlen més de 300 llengües diferents?
Constitueix la diversitat lingüística un entrebanc que cal superar? Al contrari. Més aviat les limitacions laborals, socials, intel·lectuals són un efecte negatiu del monolingüisme. L’existència de més d’una llengua no és un problema, sinó una oportunitat. A la pràctica, Catalunya es troba entre les principals destinacions turístiques de l’Estat. En aquest cas la llengua és un valor afegit a les característiques geogràfiques i culturals de la marca turística. D’altra banda, Catalunya segueix essent destinatària principal, dins l’Estat, de la inversió estrangera productiva i industrial, i les universitats catalanes són triades per un percentatge molt elevat d’estudiants estrangers que participen als programes Erasmus.
Què pensen les persones de llengua familiar castellana i els “nous parlants” del català, en relació a la conveniència d’aprendre i utilitzar aquesta llengua? Evidentment hi ha moltes manera de pensar, però hi ha fets que confirmen que la majoria ho veu com una oportunitat que afavoreix la promoció social. A més, en el cas de la immigració, té com a valor afegit que és una manera d’esborrar etiquetes que inexistent en territoris monolingües.
El sistema escolar de conjunció lingüística és l’únic model que evita la divisió de la societat en catalanoparlants i castellanoparlants, i per tant impedeix l’exclusió social de part de l’alumnat. Les dades demostren que els resultats i els rendiments escolars no depenen de la llengua familiar de l’alumne i que el coneixement de més d’una llengua per part de l’alumnat beneficia el seu rendiment escolar i facilita l’aprenentatge d’una tercera i quarta llengües.
En resum i perquè s’entengui clarament, m’agradaria proposar un simil força simple. A Catalunya, qualsevol infant de set o vuit anys parla (pel cap baix) el doble o el triple de llengües que el Sr. Rajoy i que la majoria dels polítics espanyols en actiu, i quan acabi els estudis obligatoris, aquesta proporció s’elevarà fàcilment al quàdruple o al quíntuple? Qui és que té la cua de palla, en matèria de coneixements (o desconeixements) de llengües, doncs?
Miquel Pueyo i París (Lleida, 1957) és doctor en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona. Des de 1979, és professor de sociolingüística i política lingüística de la Universitat de Lleida, i ha estat vicedegà de Comunicació Audiovisual de la facultat de Lletres de la Universitat de Lleida, entre 2001 i 2004. De 1986 a 1988, va dirigir la reforma de la Fundació Pública Institut d’Estudis Ilerdencs. Ha publicat una dotzena de llibres (tres d’aquests, premiats amb els premis d’assaig “Xarxa”, “Rovira i Virgili” i “Josep Vallverdú”) i diversos articles científics relacionats amb la seva activitat acadèmica, amb el llenguatge no verbal i amb les relacions entre els processos de modernització i l’expansió de les llengües estatals, a Europa, entre els segles XVIII i XX. Entre 1988 i 1995, va ser diputat del Parlament de Catalunya, on va presidir les comissions de la Sindicatura de Greuges i de l’Estudi de les Dificultats del Llenguatge de Signes. El gener de 2004 va ser nomenat director de Planificació Lingüística de la Generalitat de Catalunya. Durant el període de gener de 2005 a maig de 2006 i de desembre de 2006 a setembre de 2007 va ser secretari de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, president del Consorci per a la Normalització Lingüística, de la Comissió de Toponímia i del TERMCAT. Des del 18 de setembre de 2007 fins al 12 de gener de 2011 ha estat delegat del Govern de la Generalitat a Lleida i vicepresident del Consorci del Montsec, càrrec des del qual va posar en marxa el Parc Astronòmic Montsec. Des d’aquest dia, s’ha reincorporat a l’activitat docent a la Universitat de Lleida com a professors de l’àrea de coneixement de Comunicació Audiovisual i Periodisme, i ha assumit la direcció de la Càtedra de Periodisme i Comunicació.
Be First to Comment