No fa pas massa tempa, l’oncòleg brasiler i premi Nobel de Medicina Drauzio Varella va explicar que en matèria de recerca, s’inverteix cinc vegades mes en medicaments per incrementar la potència sexual i en pròtesis de mama que en la recerca d’una teràpia eficaç per prevenir o frenar l’evolució de l’Alzheimer. En conseqüència, el Dr. Varella advertia que en pocs anys tindrem avis amb un penis incansable i àvies amb unes magnífiques mamelles, però incapaços de recordar perquè serveixen el penis i les mamelles.
Xifres a banda, jo també tinc la impressió que ni s’ha avançat gaire ni constitueix una prioritat la búsqueda d’una solució per a l’Alzheimer i d’altres demències degeneratives. Mentrestant, la seua incidència s’incrementa anualment i continua essent un autèntic drama emocional, econòmic i personal per als afectats i per a les famílies.
Es poden escriure reflexions molt profundes sobre l’Alzheimer, sobre l’amor i sobre allò que que queda d’una persona la integritat de la qual s’esmicola a poc a poc, fins a la desaparició definitiva. En parlaré més endavant.
Avui, però, em volia limitar a lamentar aquest limitat interès per la recerca i pel tractament de l’Alzheimer. Passen els anys i els avenços obtinguts són –des del punt de vista d’un profà que conviu amb la malaltia– pírrics, per no dir inexistents.
Miquel Pueyo i París (Lleida, 1957) és doctor en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona. Des de 1979, és professor de sociolingüística i política lingüística de la Universitat de Lleida, i ha estat vicedegà de Comunicació Audiovisual de la facultat de Lletres de la Universitat de Lleida, entre 2001 i 2004. De 1986 a 1988, va dirigir la reforma de la Fundació Pública Institut d’Estudis Ilerdencs. Ha publicat una dotzena de llibres (tres d’aquests, premiats amb els premis d’assaig “Xarxa”, “Rovira i Virgili” i “Josep Vallverdú”) i diversos articles científics relacionats amb la seva activitat acadèmica, amb el llenguatge no verbal i amb les relacions entre els processos de modernització i l’expansió de les llengües estatals, a Europa, entre els segles XVIII i XX. Entre 1988 i 1995, va ser diputat del Parlament de Catalunya, on va presidir les comissions de la Sindicatura de Greuges i de l’Estudi de les Dificultats del Llenguatge de Signes. El gener de 2004 va ser nomenat director de Planificació Lingüística de la Generalitat de Catalunya. Durant el període de gener de 2005 a maig de 2006 i de desembre de 2006 a setembre de 2007 va ser secretari de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, president del Consorci per a la Normalització Lingüística, de la Comissió de Toponímia i del TERMCAT. Des del 18 de setembre de 2007 fins al 12 de gener de 2011 ha estat delegat del Govern de la Generalitat a Lleida i vicepresident del Consorci del Montsec, càrrec des del qual va posar en marxa el Parc Astronòmic Montsec. Des d’aquest dia, s’ha reincorporat a l’activitat docent a la Universitat de Lleida com a professors de l’àrea de coneixement de Comunicació Audiovisual i Periodisme, i ha assumit la direcció de la Càtedra de Periodisme i Comunicació.
He viscut el drama de l’Alzheimer a casa i és un desgast emocional incomparable. No se m’ocorren gaires coses que puguin ser més prioritàries que lluitar contra aquest malaltia.
Ànims, Miquel.
No ho sabia, Josep, però em poso en la teua pell i sé que tu també ho entens. Gràcies.