Skip to content

Periodisme després de Twitter

Dimecres passat, vam presentar –de fet, va ser Juan Cal qui ho va fer, minuciosament i amb un entusiasme notable— El periodisme després de Twitter, l’assaig amb què el periodista i professor Albert Sáez –un veterà dels mitjans, la docència i la gestió política– va guanyar l’any 2014 el premi Joan Fuster d’assaig. Recorro a les paraules de Saül Gordillo a l’hora de dir que el llibre defensa i critica al mateix temps el periodisme (sobretot els models tradicionals de negoci), però busca un equilibri entre l’immobilisme dels professionals ancorats en temps passats i els excessos dels gurús del món digital. Amb una certa ironia, Sáez va venir a dir que ni tenia vocació de guru, ni disposava del capital econòmic necessari per ser com un d’ells.

 

Primer en un dinar amb periodistes locals i, després, a la Universitat de Lleida, parlant per als estudiants de comunicació, Albert Sáez va afirmar que la crisi del periodisme és inseparable de la crisi dels intermediaris (ja siguin agències de viatge tradicionals, la guia Michelin o el negoci clàssic del taxi donant tombs pel carrer) i també va advertir que és perfectament possible crear un partit o un moviment social (en referència a Ada Colau i el seu entorn), al marge dels mitjans de comunicació. Davant dels estudiants i referint-se al futur immediat, va recomanar que els periodistes se centrin en les coses que millor saben fer (verificar fets, interpretar-los i conversar i crear comunitat), que realitzin un exercici d’humilitat i autocrítica, i abandonin les relacions incestuoses amb polítics i administracions.

En la tertúlia que va acompanyar el dinar –on hi havia periodistes treballant en els mitjans i periodistes treballant per a les administracions—, van sorgir opinions sucoses i abrandades sobre les empreses de comunicació, la publicitat i les esqueles, els partits, els lideratges polítics i algunes altres curiositats. Vaig escoltar atentament totes les opinions i em va venir al cap la recomanació del professor Neil Postman, deixeble de Marshall McLuhan, que defensava que els anuncis polítics a la televisió (com les cigarretes o l’alcohol) haurien d’estar prohibits.

Publicat a SEGRE el 3 d'abril de 2016

Share Button
Published in2.0OPINIÓ I ARTICLES PUBLICATS

Be First to Comment

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Follow Me
Follow

Get every new post on this blog delivered to your Inbox.

Join other followers: