La gran novetat de la política espanyola és la fi del bipartidisme i haver passat de dos a quatre actors polítics amb possibilitats reals de governar. Segons el sociòleg Manuel Castells, en el cens electoral s’ha definit, a l’entorn de la quarantena, una escletxa generacional tan marcada que el PSOE i el PP només guanyen entre els electors de més de 57 anys, i el PP arrasa únicament entre els que superen els 77. El nivell educatiu i el lloc de residència dels votants també juga en contra de
PSOE i PP, que només es defensen còmodament a l’Espanya rural i entre els votants amb un nivell d’educació més baix. Com vaig explicar en un article anterior, a Espanya ha predominat el lideratge d’homes amb una mitjana d’edat de 54 anys, dels quals 23 els han passat ocupant càrrecs institucionals o electius. A partir de les darreres eleccions, això ha començat a canviar. A Catalunya, aquest canvi va començar fa 12 anys i tot ha anat més de pressa, fins al punt que el proppassat 9 de gener, després de llarguíssimes negociacions, es va produir la investidura sorprenent de Carles Puigdemont, en el darrer acte (de moment) d’aquest procés de relleu.
Si el català mitjà és un indignat exigent, l’espanyol mitjà era, més aviat, un demòcrata fatalista i resignat, però també això està començant a canviar. La meua impressió és que la repetició de les eleccions no interessa a cap dels quatre grans partits espanyols i que l’única alternativa que els queda i que és –a més— la preferida dels agents econòmics, de l’opinió “publicada” i del lobby europeu conservador és la constitució d’una Große Koalition entre PP, PSOE i Ciudadanos, per arribar a la qual el PP hauria d’enterrar definitivament el cadàver polític de Mariano Rajoy, que no pot continuar indefinidament de cos present, i el PSOE s’hauria d’empassar un gripau no gaire més gros que el que ja es va empassar a Andalusia. Llevat que s’arrisquin a forçar la convocatòria d’unes noves eleccions –tots dos partits hi anirien més aviat a perdre que a guanyar– no tenen cap més alternativa que aquesta Große Koalition.
Publicat a SEGRE el 6 de març de 2016
Miquel Pueyo i París (Lleida, 1957) és doctor en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona. Des de 1979, és professor de sociolingüística i política lingüística de la Universitat de Lleida, i ha estat vicedegà de Comunicació Audiovisual de la facultat de Lletres de la Universitat de Lleida, entre 2001 i 2004. De 1986 a 1988, va dirigir la reforma de la Fundació Pública Institut d’Estudis Ilerdencs. Ha publicat una dotzena de llibres (tres d’aquests, premiats amb els premis d’assaig “Xarxa”, “Rovira i Virgili” i “Josep Vallverdú”) i diversos articles científics relacionats amb la seva activitat acadèmica, amb el llenguatge no verbal i amb les relacions entre els processos de modernització i l’expansió de les llengües estatals, a Europa, entre els segles XVIII i XX. Entre 1988 i 1995, va ser diputat del Parlament de Catalunya, on va presidir les comissions de la Sindicatura de Greuges i de l’Estudi de les Dificultats del Llenguatge de Signes. El gener de 2004 va ser nomenat director de Planificació Lingüística de la Generalitat de Catalunya. Durant el període de gener de 2005 a maig de 2006 i de desembre de 2006 a setembre de 2007 va ser secretari de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, president del Consorci per a la Normalització Lingüística, de la Comissió de Toponímia i del TERMCAT. Des del 18 de setembre de 2007 fins al 12 de gener de 2011 ha estat delegat del Govern de la Generalitat a Lleida i vicepresident del Consorci del Montsec, càrrec des del qual va posar en marxa el Parc Astronòmic Montsec. Des d’aquest dia, s’ha reincorporat a l’activitat docent a la Universitat de Lleida com a professors de l’àrea de coneixement de Comunicació Audiovisual i Periodisme, i ha assumit la direcció de la Càtedra de Periodisme i Comunicació.
Be First to Comment