Quin és l’origen del vestit acadèmic que usem en les grans ocasions universitàries?

Preparant la laudatio del Sr. Iñaki Gabilondo, que demà serà investit doctor honoris causa per la Universitat de Lleida, he pensat que podia compartir anticipadament una petita part de la meua intervenció, explicant què és el doctorat honoris causa i per què conservem un vestit acadèmic tan singular.

El doctor, el títol de major rang acadèmic, designa, des de Ciceró i Horaci, la persona que ensenya, i el de doctor honoris causa o doctor ad honorem és, des del segle XV, un títol que s’atorgava –de vegades acompanyat per adjectius laudatoris tan exhuberants com angelicus, eximius o subtilis– a persones que excel.lien pel seu coneixement, la seua competència i la seua trajectòria,  que honora simultàniament la persona que el rep i la institució que el concedeix, i estableix  entre les dues un vincle singular.

En el solemne acte públic d’investidura, el rector imposa al receptor un conjunt de símbols: el birret llorejat, l’anell,  els guants blancs… Malgrat les simplificacions introduïdes, el protocol conserva alguns d’aquests ritus i ens proporciona  l’oportunitat de participar en la que probablement és la més antiga de les cerimònies civils que la societat europea ha conservat. La museta, el birret, les punyetes, l’anell, els guants blancs, cada element del vestit acadèmic té un significat que li van donar els antics i que està relacionat amb l’activitat i els mèrits de qui els llueix. La toga, tot i ser d’origen etrusc, va ser popularitzada pels romans, i anem vestits d’aquesta manera,des del primer embrió d’universitat, que van  ser les fraternitats  d’estudiants formades a la Bolonya del segle XII, i així s’esdevé en totes les universitats del món.

I si mantenim aquests símbols és perquè no tenen únicament un contingut formal i estètic, sinó perquè també constitueixen un recordatori per als nostres sentits i perquè tenen una dimensió intel.lectual, moral i política que reforça la nostra inserció com a individus i com a comunitat  dins el corrent de la història de la transmissió de l’esperit que, a través de les generacions,  dóna sentit a la nostra vida i a la nostra vocació, i la integra en el continuum  del relat  de la societat humana.  Com a contemporanis de  la postmodernitat o, encara més,  com a individus a la recerca de la identitat dins una societat canviant i líquida, és avui més important que mai ser capaços de trobar un vincle efectiu entre la nostra condició d’éssers humans instal.lats en un petit punt de la realitat, preguntant-nos què som o què hem de fer, i la nostra participació en aquesta gran novel.la del món que vam començar a escriure i a explicar-nos fa cinc-cents mil anys, quan vam ser capaços de dominar el foc i de reunir-nos al seu voltant per contar-nos històries que reforçaven simultàniament la nostra identitat individual i la nostra pertinença al grup.