En aquests mesos, milers de futurs universitaris i universitàries han de decidir què i on poden i volen estudiar, en els propers anys. No és una determinació menor, suposa una aventura costosa per a les malmeses finances familiars i influirà en el futur professional i personal, i en la quota de felicitat i coherència que aquests nois i noies assoliran en els anys de maduresa.
D’entrada, són decisions complexes a prendre enmig d’una crisi extenuant, agreujada per l’increment del cost dels estudis i després de dècades d’exaltació de l’èxit econòmic fulgurant, de descrèdit dels imperatius ètics, i d’exaltació de valors com la fama, la fortuna i el gaudi immediat, com a valor suprem. Sovint s’oblida, a més, que l’aventura d’una persona no està tan lligada a l’elecció d’estudis o de centre universitari, com sovint es creu, perquè l’itinerari de la vida professional o empresarial d’un jove ja no es determina rígidament entre els 20 i els 25 anys, sinó que tot just comença i és segur que experimentarà grans canvis, al llarg de la seua vida. En aquest sentit, la passió per allò que sigui “pràctic” constitueix més una obsessió que una preocupació raonable, donat que és després, en molts sentits, que la pràctica s’adquireix i que un s’adona que tot just ha començat l’aprenentatge.
“Que la vida iba en serio/uno lo empieza a comprender más tarde/–como todos los jóvenes, yo vine/a llevarme la vida por delante”, va escriure Jaime Gil de Biedma, en un dels seus poemes més famosos, i potser aquesta reflexió, escrita en la maduresa, l’hauríem de deixar a l’abast dels nostres immminents estudiants de primer. Tenen el dret i gairebé l’obligació de ser impetuosos, arrogants i exigents, però també els ajudarà, des del primer dia, que es fessin conscients de tres realitats inapel.lables: que no són la primera generació jove del planeta, que han de ser els autors de la història de la seua vida i que probablement hauran d’afrontar preocupacions i esforços dels quals la generació dels seus pares creia que havia aconseguit protegir-los per sempre més.
Publicat a SEGRE el 29 de juliol de 2012
Miquel Pueyo i París (Lleida, 1957) és doctor en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona. Des de 1979, és professor de sociolingüística i política lingüística de la Universitat de Lleida, i ha estat vicedegà de Comunicació Audiovisual de la facultat de Lletres de la Universitat de Lleida, entre 2001 i 2004. De 1986 a 1988, va dirigir la reforma de la Fundació Pública Institut d’Estudis Ilerdencs. Ha publicat una dotzena de llibres (tres d’aquests, premiats amb els premis d’assaig “Xarxa”, “Rovira i Virgili” i “Josep Vallverdú”) i diversos articles científics relacionats amb la seva activitat acadèmica, amb el llenguatge no verbal i amb les relacions entre els processos de modernització i l’expansió de les llengües estatals, a Europa, entre els segles XVIII i XX. Entre 1988 i 1995, va ser diputat del Parlament de Catalunya, on va presidir les comissions de la Sindicatura de Greuges i de l’Estudi de les Dificultats del Llenguatge de Signes. El gener de 2004 va ser nomenat director de Planificació Lingüística de la Generalitat de Catalunya. Durant el període de gener de 2005 a maig de 2006 i de desembre de 2006 a setembre de 2007 va ser secretari de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, president del Consorci per a la Normalització Lingüística, de la Comissió de Toponímia i del TERMCAT. Des del 18 de setembre de 2007 fins al 12 de gener de 2011 ha estat delegat del Govern de la Generalitat a Lleida i vicepresident del Consorci del Montsec, càrrec des del qual va posar en marxa el Parc Astronòmic Montsec. Des d’aquest dia, s’ha reincorporat a l’activitat docent a la Universitat de Lleida com a professors de l’àrea de coneixement de Comunicació Audiovisual i Periodisme, i ha assumit la direcció de la Càtedra de Periodisme i Comunicació.
Be First to Comment