Skip to content

Primer dia

Entre 2007 i 2012 (aproximadament) he mantingut, amb el títol Mediterrani continental, un blog dins les pàgines del diari “Avui” (més endavant, “El Punt-Avui”) i agraeixo aquesta hospitalitat, que va partir d’una idea inicial posteriorment transformada en una xarxa de blogs territorialitzats.

No crec que fins aquí el blog hagi estat gaire popular ni hagi tingut una línia gaire més ben definida que la que caracteritza un dipòsit d’articles, algunes fotografies i qualque comentari o enllaç. En qualsevol cas, gràcies a aquells i aquelles que us hi heu deixat caure algun cop.

Avui inicio, mantenint la mateixa denominació (Mediterrani continental), una segona etapa d’aquest espai a la xarxa  i ho faig sense arrossegar tot allò que havia anat publicant en l’anterior etapa. De tant en tant –i especialment després d’haver recuperat la meua dedicació docent i d’haver realitzat altres canvis en la meua vida — convé feun punt i a part i començar de nou.

El títol d’aquest blog fa referència, si més no d’entrada, al clima de la meua terra, la Plana de Lleida. La ciutat de Lleida està situada al capdavall d’una conca fluvial on la fúria descendent del Segre esdevé pantalla d’aigua que discorre pacíficament, després de recollir les aigües de les dues Nogueres i abans d’encauar-se entre tossals per rebre l’aportació del Cinca i rendir-se a l’Ebre, en un magnífic aiguabarreig fluvial.  El clima és continental extremat, sec i àrid, amb temperatures que oscil.len entre els 38º de l’estiu i els 0º de l’hivern, les pluges són irregulars i escasses, i és gràcies al regadiu iniciat ja en època romana que avui veiem  les terres planes ocupades per la verdor de l’horta i del fruiterar, mentre  les terrasses fluvials, a una certa distància del riu, constitueixen replans i tossals estèpics on durant segles s’assentaren les poblacions, per raons estratègiques i defensives.

Sobretot durant els mesos de novembre, desembre i gener, la ubicació de la capital dins la fondalada del Segre afavoreix  l’aparició de bancs de boira que poden desaparèixer en hores o durar setmanes, sobretot si el fred i la humitat es combinen amb una situació anticiclònica. Gràcies a la boira, els lleidatans tenen un inacable  tema de conversa  i una oportunitat per recordar com eren abans les coses, en aquest abans imprecís on situem el país fantàstic de la nostra infantesa. Tant se val si es tracta d’un tòpic o d’una presència persistent –les variacions interanuals són certament grans i sotmeses a l’escrutini no sempre objectiu de la memòria dels individus–, el que ens interessa és que es tracta d’una icona que generalment els lleidatans descriuen  en termes de familiaritat o nostàlgia, més que no pas des del punt de vista de les incomoditats que provoca al visitant o al conductor, tot i que també són  capaços de fugir-ne i anar a la recerca del sol, si s’allarga durant setmanes, per la carretera de Tarragona o més enllà de Balaguer, cap a l’antiga ratlla que el Montsec establia entre senyors de la frontera musulmans i cristians.

Share Button
Published inOPINIÓ

Be First to Comment

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Follow Me
Follow

Get every new post on this blog delivered to your Inbox.

Join other followers: