La coincidència en el temps dels darrers assassinats ha fet créixer momentàniament la indignació ciutadana, però en realitat no constitueix cap fatalitat inevitable. Les dones (i, en ocasions, els seus fills) continuen regularment essent cremades vives, tirotejades, llançades al buit, ofegades i esquarterades. Una de les darreres innovacions en el modus operandi dels agressors l’ha constituït la incorporació d’una eina tan popular com la desbarbadora…
Jo no dic que no tinguem institucions meritòries, un marc legal impecable, uns protocols ajustadíssims… Davant d'aquesta situació hi ha qui es pregunta de bona fe per què hi ha dones que no denuncien la violència de les seues parelles o exparelles? Una resposta possible la dóna la jurista Encarna Bodelón, “més aviat hauríem de preguntarnos com és possible que en un mar de negacions i dificultats algunes poques dones valentes s'atreveixin a travessar les dificultats d'un procés penal i de visibilitzar i anomenar les violències.”
Abans que no remeti aquesta nova onada d’indignació mediatitzada (ja sabeu que no solen durar gaire) caldria no únicament parlar de lleis, tribunals i cossos policials, sinó també de quina és la imatge simbòlica de la dona que l’entorn familiar, els canals televisius i els personatges mediàtics transmeten als infants i adolescents. Quan un cretí de 16 anys revisa el mòbil de la seua nòvia de 14; quan són les germanes les que s’ocupen de les tasques domèstiques; quan l’èxit mediàtic s’associa a la condició de depredador(a) sexual; quan l’atractiu físic i la popularitat es converteixen en l’escala graduada que regula l’autoestima, en la pubertat o fins i tot abans, significa que el problema és greu, té arrels profundes, no tendeix a minvar i no es resoldrà exclusivament amb mesures polítiques o administratives. M’equivoco?
Publicat a SEGRE el 16 d'agost de 2015
Miquel Pueyo i París (Lleida, 1957) és doctor en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona. Des de 1979, és professor de sociolingüística i política lingüística de la Universitat de Lleida, i ha estat vicedegà de Comunicació Audiovisual de la facultat de Lletres de la Universitat de Lleida, entre 2001 i 2004. De 1986 a 1988, va dirigir la reforma de la Fundació Pública Institut d’Estudis Ilerdencs. Ha publicat una dotzena de llibres (tres d’aquests, premiats amb els premis d’assaig “Xarxa”, “Rovira i Virgili” i “Josep Vallverdú”) i diversos articles científics relacionats amb la seva activitat acadèmica, amb el llenguatge no verbal i amb les relacions entre els processos de modernització i l’expansió de les llengües estatals, a Europa, entre els segles XVIII i XX. Entre 1988 i 1995, va ser diputat del Parlament de Catalunya, on va presidir les comissions de la Sindicatura de Greuges i de l’Estudi de les Dificultats del Llenguatge de Signes. El gener de 2004 va ser nomenat director de Planificació Lingüística de la Generalitat de Catalunya. Durant el període de gener de 2005 a maig de 2006 i de desembre de 2006 a setembre de 2007 va ser secretari de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, president del Consorci per a la Normalització Lingüística, de la Comissió de Toponímia i del TERMCAT. Des del 18 de setembre de 2007 fins al 12 de gener de 2011 ha estat delegat del Govern de la Generalitat a Lleida i vicepresident del Consorci del Montsec, càrrec des del qual va posar en marxa el Parc Astronòmic Montsec. Des d’aquest dia, s’ha reincorporat a l’activitat docent a la Universitat de Lleida com a professors de l’àrea de coneixement de Comunicació Audiovisual i Periodisme, i ha assumit la direcció de la Càtedra de Periodisme i Comunicació.
Be First to Comment