Skip to content

Josep Vallverdú, Fill Predilecte de la Ciutat de Lleida

Paraules pronunciades durant l’acte on Josep Vallverdú va ser declarat Fill Predilecte de la ciutat de Lleida. Lleida, 23 d’octubre de 2020.

El títol de fill predilecte, fill adoptiu o membre honorari de la Corporació són les màximes distincions honorífiques que atorga l’Ajuntament de Lleida. La concessió de la de fill predilecte és molt restrictiva i la decideix el plenari de l’ajuntament, a proposta de l’Alcaldia.  En el cas de la Paeria, el títol de fill predilecte només s’ha atorgat –en una data que no hem aconseguit de determinar—al compositor Enric Granados i l’any 1927, en plena dictadura primorriverista, al capità general Emilio Barrera Luyando i al pintor Jaume Morera i Galícia.

Com vostès saben, hem hagut d’ajornar en dues ocasions aquest acte solemne. A l’agraïment per la participació de dos il.lustres glossadors com Carme Vidal i Josep-Lluís Carod-Rovira, s’hi afegeix avui la tristesa de no poder comptar amb la presència física de Carod-Rovira, per motius de salut. Li agraeixo que hagi posat en mans –més ben dit, en la veu—de Carme Vidal la seua contribució i li desitjo, en nom de la Paeria,  una recuperació feliç i plena.

El dia 31 de gener de 2020, el plenari de la corporació va aprovar per unanimitat aquest reconeixement. Sens dubte, aquesta unanimitat té a veure amb l’amplitud de mires dels regidors i regidores, però també amb la trajectòria, l’obra i els valors personals de Josep Vallverdú. Les seues conviccions han anat sempre acompanyades d’una mirada tolerant i d’una forma de defensar-les que a mi  em duu a la memòria aquella frase transcendent que Manuel Azaña va incloure en un discurs pronunciat a Barcelona, en el mes de juliol de 1938: “Todos somos hijos del mismo sol y tributarios del mismo río”.

Al mateix temps, el seu compromís personal i polític, la seua longevitat fecunda i activa i la magnitud de la seua obra permeten afirmar, en paraules d’Ignasi Aldomà, que “el catalanisme republicà de Josep Vallverdú basteix un pont entre la Segona República i, potser, la segona transició o la independència”. No hi ha ningú a Catalunya, en aquests moments, que pugui simbolitzar millor aquest dilatat període històric. Vallverdú és qui més ha ajudat, a moltes generacions, a superar no només la mistificació històrica practicada pel franquisme, sinó també a posar-se en la pell dels nostres compatriotes i a compartir el seu imaginari, durant el breu període del somni republicà, la guerra i la dictadura subsegüent.

En l’actualitat, travessem un període d’incertesa. No només es tracta del coronavirus o de la por a perdre la vida o la salut –cada català porta en el seu interior un entrenador de futbol i, ara, un epidemiòleg–, sinó  també la por sorgida de la imposició, en tot el món, de les finances i l’economia, per damunt de la voluntat i les necessitats dels ciutadans.  Una por no només al que pot passar, sinó una por amplificada a perdre la feina o a no trobar-la, a quedar colgats per  la crisi social i econòmica que ens espera, a no disposar de recursos per afrontar les dificultats de la vellesa i la malaltia… No únicament ens cal una vacuna. També ens cal, entre d’altres coses, la capacitat de construir instruments nacionals i internacionals que ens permetin recuperar el control democràtic sobre les estructures financeres i limitar les enormes desigualtats del món en què vivim.

Tots plegats tenim també el compromís de fer que Lleida progressi i adquireixi rellevància, en els propers 30 anys, però en un món de canvis accelerats, necessitem lideratges oberts i integradors, capaços de llegir els canvis necessaris i d’introduir-los a temps. Els grans reptes s’han d’afrontar sobre la base de compromisos d’altura i aquests compromisos són incompatibles amb la frivolitat i amb la improvisació.

L’obra i la vida de Josep Vallverdú ens recorden que no hem de témer res més que aquesta mateixa por, que no hem deixar que ens emmetzini i ens descoratgi, i que necessitem recuperar actituds més tolerants, buscar informacions més objectives, organitzar-nos i recuperar l’esperança en el futur. La gran canallada seria  fer creure als nostres ciutadans i als nostres fills que el món és desolació i misèria, perquè si s’ho arribaven a creure, ho reproduïrien.

En aquesta vida  hi ha quatre categories de persones: els que tenen cura d’algú, els que han tingut cura d’algú, els que tindran cura d’algú i els que algun dia necessitaran que algú tingui cura d’ells. La majoria de nosaltres passarem per les quatre categories i aquesta certesa forma part de la condició humana i dels valors que trobem en l’obra i en la vida de Josep Vallverdú, en la seua tasca de difusió dels valors de l’amistat, la lleialtat i la pau entre joves i infants, i en la seua condició d’home indignat, però d’una indignació noucentista i educada.

Als 97 anys, Vallverdú continua escrivint i mantenint una vida activa i clara. M’agrada mirar-me’l amb aquella mica d’enveja saludable de qui té un amic que no ha trobat pas sempre un camí planer ni fàcil, però que ha menat una vida plena de coherència, de treball i de compromís, i que continua fent el seu camí, acompanyat del nostre reconeixement i de la nostra estima, avui segellat en el seu reconeixement com a fill il.lustre de Lleida. Moltes gràcies, Josep.

Share Button
Published inOPINIÓ

Be First to Comment

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Follow Me
Follow

Get every new post on this blog delivered to your Inbox.

Join other followers: