xe88 Hi hauria d'haver un paradís... > Miquel Pueyo i París Skip to content

Hi hauria d’haver un paradís…

Hi hauria d'haver un paradís…

Una persona propera, una dona de la meua família, internada a l'Hospital de Santa Maria, afronta les que probablement seran les darreres hores de la seua vida. Recordo especialment com la meua mare m'explicava que aquesta persona s'escapava al col.legi on duia el seu fill, fa gairebé quaranta anys, a l’hora del pati, perquè la feia patir que li peguessin o el molestessin els altres xiquets.

¿Per què sembla que algunes persones (per menudes o insignificants que siguin o es facin, per escapar de la malícia dels altres) hagin de passar per circumstàncies d’una mesquinesa i d’una tristesa diguem-ne especials? És per a casos com aquests, que ens caldria creure en l’existència d’un paradís on tots els plors fossin eixugats i totes les humiliacions, esborrades.

Share Button
Published inOPINIÓ

Be First to Comment

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Follow Me
Follow

Get every new post on this blog delivered to your Inbox.

Join other followers: