Skip to content

Extramurs

L’any 1984 vaig publicar Lleida: ni blancs ni negres, però espanyols, amb la voluntat d’explorar la memòria de Ponent i encetar una anàlisi ideològica de les famílies i grups que van constituir la classe dominant durant el franquisme i es van inventar el leridanismo com a discurs polític i cultural oposat a la catalanitat i als valors democràtics. Des d’aleshores, Lleida s’ha transformat força. En alguns aspectes, a la manera de Lampedusa, tot ha

canviat per continuar essencialment igual, però en d’altres sí s’han produït transformacions de pes. Fins el tradicional sentit d’inferioritat lleidatà, amarat de sarcasme i desconfiança, ha estat en part substituït per una major autoestima i per unes ambicions més nobles i elevades.

De sobte, aquesta setmana passada, la imatge poc edificant del palau de la Paeria escorcollat al mateix temps per dos equips d’investigadors ha suposat la incorporació simbòlica del nostre a una llarga llista de municipis investigats per presumptes activitats irregulars, com a pròleg d’una guerra partidista de duració i pronòstic incerts.

En els darrers anys, les classes dominants de la ciutat, –no em refereixo a una sola classe ni a un sol partit– no han estat sensibles al distanciament de sectors socials cada cop més extensos. Les eleccions municipals de 2011, on només va votar un 49’8%, les va “guanyar” l’abstenció, i els nouvinguts, els joves fins a 30 anys, moltes dones, els pobres de sempre i els nous pobres que la crisi ha generat s’han convertit en víctimes o militants d’una exclusió que els ha estat imposada o escollida com a reacció. No parlo d’eleccions ni partits –tots tenen un problema greu d’aïllament i necessitaran allò que se’n deia una cura de cavall—, sinó del creixent divorci entre la superestructura institucional i ideològica que lidera la ciutat –i que ho sobre la base d’una unanimitat aparent, sostinguda per l’absència de debat i per un cert servilisme més o menys imposat— i aquesta classe emergent (indignada, desconfiada, jove, femenina o empobrida) que fa la seua vida extramurs de l’àgora política lleidatana.

Share Button
Published inOPINIÓOPINIÓ I ARTICLES PUBLICATSPOLÍTICA

Be First to Comment

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Follow Me
Follow

Get every new post on this blog delivered to your Inbox.

Join other followers: