Skip to content

Discurs “Sospirs de pau”, acte en memòria de les persones que han mort durant el confinament

La mort ens agafa sempre una mica per sorpresa. La mort individual i la supervivència de l’espècie discorren en paral·lel. La mort individual assegura un espai i un temps per als que vénen darrere nostre. La mort allibera retroactivament el sentit de la vida. La mort destrueix l’ésser viu però no pot esborrar el fet d’haver viscut. D’aquest haver viscut sempre en queda alguna cosa, encara que no sapiguem què. La mort d’un ésser estimat ens fa pensar en la qualitat i la intensitat dels vincles que ens uneixen als altres. Cada mort és única, com cada persona és una singularitat en el món.

Entre el 30 d’abril i el 5 de juny, a la ciutat de Lleida hi ha hagut  dol oficial. Des del 14 de març fins avui, han traspassat 349 conciutadans i conciutadanes –uns 115, a conseqüència de la COVID-19— i algunes d’aquests morts s’han produït de manera anòmala, gairebé clandestina. El record és la subsistència de la persona estimada, però quan no s’ha pogut veure el cos ni s’ha pogut celebrar el funeral que desitjava la víctima o  la família; quan han quedat converses per acabar; quan les darreres paraules no han estat pronunciades o no han pogut ser escoltades… el dol es converteix en una empresa titànica, llarga i dolorosa. Tots hem patit, però alguns han patit més. Els familiars dels traspassats; els sanitaris i sanitàries; els i les que han continuat treballant (la Guàrdia Urbana, el personal del cementiri de Lleida, els treballadors i treballadores dels serveis socials, els conductors d’autobús, les caixeres dels supermercats) i també les persones grans, les persones que viuen soles, els infants que hem condemnat a un confinament radical, mentre podíem sortir a passejar el gos o a comprar tabac a l’estanc. Tots han contribuït a la nostra salvació i han contribuït, sobretot, a la salvació de la nostra esperança. La vida en comunitat té alguna cosa de tràgica, perquè ens enfronta al repte de sobreviure a la mort, al mal, a la injustícia… però n’hem d’extreure una lliçó poderosa: cap comunitat no sobreviurà si no és capaç de sobreposar-se al pitjor que sap o que imagina que li pot arribar a passar. Aquesta cerimònia ha d’ajudar la nostra comunitat a recuperar la comprensió  de la finitud humana, però també el consol i l’esperança xifrada en el conjunt de les persones que la integren i en la solidaritat entre elles. Lleida és la urbs (l’espai construït on vivim), la civitas (la societat que l’ha constituïda) i la polis (l’organització política i administrativa), i és aquesta Lleida en el seu conjunt la que avui  s’aplega per realitzar aquests cerimònia.

La crisi no ha acabat. Haurem de conviure durant un temps amb la COVID i afrontar-la amb intel.ligència, serenitat, respecte i solidaritat. Ser i fer una ciutat no significa només viure uns al costat dels altres, sinó afrontar reptes col.lectius amb la suma de capacitats i recursos que tenim. Aquesta és la prova que ens espera i que hem de superar plegats. No és un moment per a la cridòria política, ni per a la frivolitat. Els ciutadans no ens ho perdonarien. No puc pronosticar què n’aprendrem, d’aquesta crisi,  perquè  els aprenentatges  són lents, però la qüestió será aprendre’n o no aprendre’n, perquè ens enganyaríem si pensem que podrem tornar com si res al món del mes de març.

Necessitem una transició en profunditat. Una revisió del model de consum que tingui en compte l’eficiència en la utilització dels recursos naturals i la reducció radical dels residus físics; un pacte socioeconòmic que posi fi al creixent augment de les desigualtats econòmiques i d’oportunitats, i una reorganització de les institucions polítiques que incrementi la capacitat decisòria  dels ciutadans, i que es basi en el convenciment que no hi ha solucions particulars; que o ens en sortim tots junts o no se’n sortirà ningú. Crec que ens hem adonat de  la importància del temps, de la frugalitat, del silenci, del nostre espai vital, de la nostra família i dels nostres contactes personals, i de com són d’essencials el coneixement i  la professionalitat. Hem experimentat  la nostra fragilitat i la del món hiperglobalitzat, així com la bogeria d’acceptar com a objectiu un creixement il.limitat. Recordar els difunts és un signe de generositat. És una expressió d’humanitat. És una obra d’amor. Com a comunitat, també hauria de ser un acte de reflexió i de compromís amb un horitzó diferent. L’exemple dels que ens han deixat ens hauria de recordar que som, sobretot, éssers sensibles, animals pensants i capaços de reconèixer i de practicar la bondat, en un planeta que encara conserva una part substantiva de la seua bellesa, com va escriure Oliver Sacks, en saber que s’acostava al moment de la seua desaparició, a la fi de  l’enorme privilegi i de l’aventura de la seua vida.

Share Button
Published inPOLÍTICA

Be First to Comment

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Follow Me
Follow

Get every new post on this blog delivered to your Inbox.

Join other followers: