El 9 d’agost del 2006 va entrar en vigor l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Després d’un seguit de recursos i d’una sentència adversa del Constitucional que va provocar una enèsima mobilització popular sense precedents, ha desaparegut de l’agenda dels partits polítics i dels governs i hem passat, en poc anys, de la il.lusió per la que va ser la darrera temptativa d’assolir una entesa amb Espanya a veure els consellers del govern de Catalunya pidolant per pagar les nòmines i a haver de resignar-nos a l’evidència que tots els alts tribunals continuaran fent llesques del que quedava de la nostra autonomia. És comprensible que no ens agradi reconèixer-ho –cada partit català hauria d’admetre les seues responsabilitats i reconèixer els seus errors–, però seria ingenu negar que en els darrers cinc anys Catalunya ha retrocedit en tots els fronts de l’autogovern i ha sortit sistemàticament derrotada en tots els enfontaments amb l’Estat, d’una manera que només pot ser qualificada d’humiliant.
Tot plegat demostra –i cada cop són més els ciutadans i les veus procedents d’espais ideològics diferents que ho reconeixen— que una relació entre Catalunya i Espanya basada en la justícia, la confiança i el respecte mutu constitueix una utopia que només pot continuar generant frustracions, ressentiments mutus i visceralitats simbòliques. Espanya s’agrada tal i com és, feliç en la nostàlgia de l’Imperi i la Contrareforma, reàcia a la racionalitat europea en les decisions polítiques i econòmiques, i orgullosament incapaç de vibrar amb cap projecte col.lectiu que no sigui el de la selecció de futbol. Ja no és hora de continuar debatent sobre els pros i contres de tal o qual model d’encaix ibèric i ni tan sols dels avantatges i els inconvenients de la independència. Catalunya està tan frustrada, socialment i econòmicament tan deprimida, i Espanya està tan tipa de nosaltres, en tots els sentits, que l’única opció sensata i constructiva seria preguntar d’una vegada als ciutadans si volen o no iniciar un procés d’emancipació que converteixi Catalunya en un nou estat de la Unió Europea.
Publicat a SEGRE l’1 de juliol de 2012
Miquel Pueyo i París (Lleida, 1957) és doctor en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona. Des de 1979, és professor de sociolingüística i política lingüística de la Universitat de Lleida, i ha estat vicedegà de Comunicació Audiovisual de la facultat de Lletres de la Universitat de Lleida, entre 2001 i 2004. De 1986 a 1988, va dirigir la reforma de la Fundació Pública Institut d’Estudis Ilerdencs. Ha publicat una dotzena de llibres (tres d’aquests, premiats amb els premis d’assaig “Xarxa”, “Rovira i Virgili” i “Josep Vallverdú”) i diversos articles científics relacionats amb la seva activitat acadèmica, amb el llenguatge no verbal i amb les relacions entre els processos de modernització i l’expansió de les llengües estatals, a Europa, entre els segles XVIII i XX. Entre 1988 i 1995, va ser diputat del Parlament de Catalunya, on va presidir les comissions de la Sindicatura de Greuges i de l’Estudi de les Dificultats del Llenguatge de Signes. El gener de 2004 va ser nomenat director de Planificació Lingüística de la Generalitat de Catalunya. Durant el període de gener de 2005 a maig de 2006 i de desembre de 2006 a setembre de 2007 va ser secretari de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, president del Consorci per a la Normalització Lingüística, de la Comissió de Toponímia i del TERMCAT. Des del 18 de setembre de 2007 fins al 12 de gener de 2011 ha estat delegat del Govern de la Generalitat a Lleida i vicepresident del Consorci del Montsec, càrrec des del qual va posar en marxa el Parc Astronòmic Montsec. Des d’aquest dia, s’ha reincorporat a l’activitat docent a la Universitat de Lleida com a professors de l’àrea de coneixement de Comunicació Audiovisual i Periodisme, i ha assumit la direcció de la Càtedra de Periodisme i Comunicació.
Be First to Comment