O cargol, en versió barcelonina. La celebració més massiva, popular i coneguda del postfranquisme és, justament, l’Aplec del Caragol, que s’ha convertit en una massiva concentració amb una gran capacitat de convocatòria, més enllà de la ciutat i de Catalunya i tot. Organitzada per una munió de colles uniformades com per córrer els sanfermines (també, curiosament, en diuen penyes) i amb una remarcable participació municipal —fins i tot la Paeria planta un envelat on serveix un generós gaudeamus als seus funcionaris i convidats, entre els quals no manca mai algun ministre—, aquesta degustació massiva de caragols s’ha convertit en un escenari on corre abundosament el mam i per on circulen, amb un cert apocament, els candidats de qualsevol de les eleccions que solen coincidir amb la Festa Major de Lleida. Per diverses raons, la intelligentsia de la ciutat no ha acabat mai de definir-se sobre la idoneïtat d’aquesta festa —de fet, la intelligentsia de la ciutat no té gaire tirada a deixar-se retratar fàcilment—, però és cert que es tracta d’una de les poques ocasions en què la mirada del país —i, sobretot, la mirada institucional i dels mitjans de difusió— s’orienta cap a Ponent.
D’altra banda, si ens hi fixem bé, la ciutat té, sobre el plànol, la forma d’un caragol gegant, amb la closca definida pel traçat del passeig de Ronda —o d’una calavera, si hem de fer cas als lleidatans que rebatejaren el primer Pla General d’Ordenació Urbana com “el de la calavera”—, i, fins i tot, el mateix terme municipal reprodueix el contorn d’aquest gasteròpode, amb el caparró que arriba a Sucs i Suquets i la cua que rellisca, entre Alfés i Artesa de Lleida, i es remulla al canal d’Urgell.
Miquel Pueyo i París (Lleida, 1957) és doctor en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona. Des de 1979, és professor de sociolingüística i política lingüística de la Universitat de Lleida, i ha estat vicedegà de Comunicació Audiovisual de la facultat de Lletres de la Universitat de Lleida, entre 2001 i 2004. De 1986 a 1988, va dirigir la reforma de la Fundació Pública Institut d’Estudis Ilerdencs. Ha publicat una dotzena de llibres (tres d’aquests, premiats amb els premis d’assaig “Xarxa”, “Rovira i Virgili” i “Josep Vallverdú”) i diversos articles científics relacionats amb la seva activitat acadèmica, amb el llenguatge no verbal i amb les relacions entre els processos de modernització i l’expansió de les llengües estatals, a Europa, entre els segles XVIII i XX. Entre 1988 i 1995, va ser diputat del Parlament de Catalunya, on va presidir les comissions de la Sindicatura de Greuges i de l’Estudi de les Dificultats del Llenguatge de Signes. El gener de 2004 va ser nomenat director de Planificació Lingüística de la Generalitat de Catalunya. Durant el període de gener de 2005 a maig de 2006 i de desembre de 2006 a setembre de 2007 va ser secretari de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, president del Consorci per a la Normalització Lingüística, de la Comissió de Toponímia i del TERMCAT. Des del 18 de setembre de 2007 fins al 12 de gener de 2011 ha estat delegat del Govern de la Generalitat a Lleida i vicepresident del Consorci del Montsec, càrrec des del qual va posar en marxa el Parc Astronòmic Montsec. Des d’aquest dia, s’ha reincorporat a l’activitat docent a la Universitat de Lleida com a professors de l’àrea de coneixement de Comunicació Audiovisual i Periodisme, i ha assumit la direcció de la Càtedra de Periodisme i Comunicació.
Be First to Comment