xe88 Caragol > Miquel Pueyo i París Skip to content

Caragol

O cargol, en versió barcelonina. La celebració més massiva, popular i coneguda del postfranquisme és, justament, l’Aplec del Caragol, que s’ha convertit en una massiva concentració amb una gran capacitat de convocatòria, més enllà de la ciutat i de Catalunya i tot. Organitzada per una munió de colles uniformades com per córrer els sanfermines (també, curiosament, en diuen penyes) i amb una remarcable participació municipal —fins i tot la Paeria planta un envelat on serveix un generós gaudeamus als seus funcionaris i convidats, entre els quals no manca mai algun ministre—, aquesta degustació massiva de caragols s’ha convertit en un escenari on corre abundosament el mam i per on circulen, amb un cert apocament, els candidats de qualsevol de les eleccions que solen coincidir amb la Festa Major de Lleida. Per diverses raons, la intelligentsia de la ciutat no ha acabat mai de definir-se sobre la idoneïtat d’aquesta festa —de fet, la intelligentsia de la ciutat no té gaire tirada a deixar-se retratar  fàcilment—, però és cert que es tracta d’una de les poques ocasions en què la mirada del país —i, sobretot, la mirada institucional i dels mitjans de difusió— s’orienta cap a Ponent.

D’altra banda,  si ens hi fixem bé, la ciutat té, sobre el plànol, la forma d’un caragol gegant, amb la closca definida pel traçat del passeig de Ronda —o d’una calavera, si hem de fer cas als lleidatans que rebatejaren el primer Pla General d’Ordenació Urbana com “el de la calavera”—, i, fins i tot, el mateix terme municipal reprodueix el contorn d’aquest gasteròpode, amb el caparró que arriba a Sucs i Suquets i la cua que rellisca, entre Alfés i Artesa de Lleida, i es remulla al canal d’Urgell.

Share Button
Published inOPINIÓ

Be First to Comment

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Follow Me
Follow

Get every new post on this blog delivered to your Inbox.

Join other followers: