xe88 Qui és que té la cua de palla, en matèria de coneixements lingüístics? > Miquel Pueyo i París Skip to content

Qui és que té la cua de palla, en matèria de coneixements lingüístics?

La nova temptativa del govern que presideix Mariano Rajoy, a través del ministre Wert, per desmantellar el sistema educatiu català, constitueix l’enesim intent de  desfigurar el discurs lingüístic majoritàriament consensuat entre els ciutadans, els partits, les entitats, les empreses socialment responsables i els mitjans de comunicació de Catalunya. Aquest contradiscurs és un fenomen de la història contemporània que apareix cada cop que Catalunya avança políticament o lingüísticament. Ha existit abans i durant la II república, al llarg del franquisme, i des de la recuperació de la democràcia amb el Manifiesto de los 2.300 (1981), el Manifiesto por la tolerància lingüística (1994) i l’anomenada “guerra de la llengua” o “Crisi de la immersió” (1993-1996).

Quantes vegades més caldrà recordar que la diversitat lingüística és més aviat la norma que no pas l’excepció? Que la major part dels estats del món són plurilingües i a Europa, únicament Islàndia, Portugal i Albània són monolingües? O que a Espanya  el 45% dels ciutadans viuen en territoris on es parla una llengua diferent del castellà, i que a Catalunya actualment es parlen més de 300 llengües diferents?

Constitueix la diversitat lingüística un entrebanc que cal superar? Al contrari. Més aviat les limitacions laborals, socials, intel·lectuals són un efecte negatiu del monolingüisme. L’existència de més d’una llengua no és un problema, sinó  una oportunitat. A la pràctica,  Catalunya es troba entre les principals destinacions turístiques de l’Estat. En aquest cas la llengua és un valor afegit a les característiques geogràfiques i culturals de la marca turística. D’altra banda, Catalunya segueix essent destinatària principal, dins l’Estat, de la inversió estrangera productiva i industrial, i les  universitats catalanes són triades per un percentatge molt elevat d’estudiants estrangers que participen als programes Erasmus.

Què pensen les persones de llengua familiar castellana i els “nous parlants” del català, en relació a la conveniència d’aprendre i utilitzar aquesta llengua? Evidentment hi ha moltes manera de pensar, però hi ha fets que confirmen que la majoria ho veu com una  oportunitat que afavoreix la promoció social. A més, en el cas de la immigració, té com a valor afegit que és una manera d’esborrar etiquetes que inexistent en territoris monolingües.

El sistema escolar de conjunció lingüística és l’únic model que evita la divisió de la societat en catalanoparlants i castellanoparlants, i per tant impedeix l’exclusió social de part de l’alumnat. Les dades demostren que els resultats i els rendiments escolars no depenen de la llengua familiar de l’alumne i que el coneixement de més d’una llengua per part de l’alumnat beneficia el seu rendiment escolar i facilita l’aprenentatge d’una tercera i quarta llengües.

En resum i perquè s’entengui clarament, m’agradaria proposar un simil força simple. A Catalunya, qualsevol infant de set o vuit anys parla (pel cap baix) el doble o el triple de llengües que el Sr. Rajoy i que la majoria dels polítics espanyols en actiu, i quan acabi els estudis obligatoris, aquesta proporció s’elevarà fàcilment al quàdruple o al quíntuple? Qui és que té la cua de palla, en matèria de coneixements (o desconeixements) de llengües, doncs?

Share Button
Published inOPINIÓPOLÍTICA

Be First to Comment

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Follow Me
Follow

Get every new post on this blog delivered to your Inbox.

Join other followers: